Primavera a la ciutat

Primavera a la ciutat

terraza

 

L’home del temps va predir temperatures primaverals durant tota la setmana. Quan em vaig llevar a les 7 am al ritme de la Cadena SER, vaig saltar del llit, vaig apujar les persianes i vaig obrir la finestra. Tot apuntava que l’home del temps, que mai s’equivoca, tenia raó. Un suc de taronja, una dutxa ràpida i … directa al meu armari. Era d’aquells dies que em venia de gust arreglar-me i anar còmoda alhora, així que… per fi!, vaig poder estrenar els meus nous bustiers de cuir negre, al costat d’un jersei de ganxet en un to rosa pal, unes sneakers i una jaqueta motera. Vaig baixar les escales saltant, disposada a treure a passejar la meva bici -no suporto agafar-la a l’hivern, em moro de fred- i, amb ella, vaig tirar Diagonal tot recte fins a arribar a Tuset, on es troba el meu estudi. Com no podia ser d’una altra manera i atès que els humans som animals de costums: el tema de l’ascensor, el dels companys d’edifici, el del cambrer del break del cafè a mig matí… “La primavera ja ha arribat, ja era hora”. Dius que sí, dibuixes un somriure, per no ser mal educada i penses… -ah, clar, que hem tingut un hivern, d’aquells com els que es viuen als països nòrdics, no ho recordava… I precisament aquest any! Que ignorant em vaig sentir.

S’apropava l’hora de dinar i mitja hora abans de sortir cap a una cita de negocis: la trucada. Quan vaig veure el número de la persona amb la qual havia quedat, tan a prop de la trobada, vaig pensar dues coses: o m’anul·lava la trobada o arribava tard. La meva intuïció femenina no va fallar i, al meu pesar, era la primera opció. Sense pla per dinar i veient aquest sol que es colava per la meva finestra, ni de broma em quedava tristament sola en l’estudi. Així que amb aquest panorama, vaig decidir trucar a una amiga que treballa en una redacció prop de Francesc Macià.

Vaig quedar amb ella a Travessera de Gràcia amb Calvet, em va dir que em volia portar a un lloc molt “nosaltres” i que seria una sorpresa. Feia tres mesos que no la veia. Quan ens vam trobar a la cantonada, ens vam abraçar i li vaig poder notar, fins i tot, el cor. Així que imagineu-vos com ens vam aixafar! Pugem Calvet cap amunt fins a arribar, aproximadament, a la meitat del carrer. I li vaig dir :

– Ana … No serà Collage?

– Apa! Com ho sabies?

– Perquè he estat milions de vegades, i quan em vas dir que era “molt nosaltres ” i vam quedar en aquesta zona… m’ho vaig intuir.

– Doncs vaja, jo que volia impressionar-te …

– Tranquil·la, tu sempre m’impressiones.

(ens vam riure)

Aprofitant el bon dia que feia no vam dubtar a seure a la terrassa. Les cadires són comodíssimes i pots parlar tranquil·lament. Vam decidir compartir plats de la carta, tots bastant lights, ja sabeu, l’estiu és a la porta de la cantonada. Excepte… les postres, és clar, això sí que no es perdona, sigui l’estació de l’ any que sigui. Ens deixem guiar pel bon fer del maitre i compartim l’amanida Claudia Cardinale (broqueta de verdures i mozzarella amb fondue de romesco sorpresa), boníssima, amb el toc de les verduretes a la brasa val molt la pena. El tàrtar de tonyina a l’estil asiàtic en caneló d’alvocat i llàgrima de chutney de mango, i el que ells anomenen “el salmó i més salmó”. Les racions són molt correctes, així que teníem un buit per coquetejar amb les postres. Compartit, això sí. Ens deixem portar per la temptació de iogurt grec amb pètals de rosa. I, us puc assegurar, que és de les millors postres que he provat mai. Amb el bon gust que em va deixar, li vaig fer el salt al te vermell de rigor de després del dinar.

Des d’aquest dia els dimecres són sagrats en la nostra agenda. Ens reunim per dinar a Collage i així tenim excusa per posar-nos al dia. A la terrassa, sempre, des que la primavera ha trepitjat a la ciutat i sembla que per quedar-se.

claudia cardinale

Broqueta Claudia Cardinale

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: