Pa Amb Tomàquet

Pa Amb Tomàquet

Quan esmentem pa amb tomàquet, ràpidament ens ve la imatge en vermell sobre una base daurada d’una de les icones de la dieta mediterrània i plat insígnia de la cuina catalana. La seva senzillesa de preparació no és exempta de tot un ritual. Amb la base d’una llesca de pa de pagès, hem de combinar tomàquet, all, oli i sal per donar-li el punt exacte de sabor i com va bé amb tot, és el millor aliat per acompanyar plats o simplement menjar-lo sol. No és estrany que quan se serveix en una taula un bon plat de pa amb tomàquet desaparegui abans que arribin els entrants o l’aperitiu.

Però, on neix aquesta delícia?.


Hem de situar-nos cronològicament en el temps i saber que la preparació que coneixem actualment està divida en dues parts. La primera, abans que el tomàquet fes acte de presència el segle XVIII quan va arribar a Espanya des de les Amèriques.

A la Grècia antiga ja es combinava el pa i l’oli d’oliva i aquest costum es va mantenir en diversos llocs de la Mediterrània fins al segle XVII, amb referències com les receptes de Jaume Martí Oliver en el seu escrit Manera de “cuynar” al mallorquí i el seu panbolibo. Aquest ritu mediterrani encara segueix arrelat en molts llocs.

La segona part és la que neix i està vinculada amb la zona rural de Catalunya, quan els pagesos van afegir tomàquet al pa amb oli com a remei al pa dur i de passada consumir les abundants collites d’aquest vegetal.

Sembla mentida, però d’una cosa tan senzilla com el pa amb tomàquet s’ha escrit i valorat molt. Destacar a Manuel Vázquez Montalbán gastrònom per excel·lència, a la seva novel·la El Premio, l’enalteix com a “un prodigio de koiné cultural que materializa el encuentro entre la cultura del trigo europea, la del tomate americana, el aceite de oliva mediterráneo y la sal, esa sal de la tierra que consagró la cultura cristiana. Y resulta que este prodigio alimentario se les ocurrió a los catalanes hace poco más de dos siglos, pero con tanta conciencia de hallazgo que lo han convertido en una seña de identidad equivalente a la lengua o a la leche materna” (…) mientras “los charnegos, los inmigrantes catalanizados, adoptamos el pan con tomate como una ambrosía que nos permite la integración”

El que està clar és que la medecina per estovar el pa dur d’antany s’ha convertit en tota una teràpia i delícia gastronòmica. Qui no recorda la tradició de l’entrepà de pa amb tomàquet amb algun dels exquisits embotits de Catalunya, que ens ha acompanyat des de sempre en els esmorzars de l’escola, en els nostres viatges o com a sopar improvisat.

O que gràcies al branding del segell pa amb tomàquet algú tingui la idea de patentar-lo.

O bé que des de la Generalitat de Catalunya sigui considerat gairebé un bé cultural.
Als restaurants del Grup Ferré es ret homenatge a aquest bé tan preat i ocupa a les seves cartes el lloc destacat que li correspon.

 

 

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: